Avaluació: posem ordre a les paraules?

Avaluació: posem ordre a les paraules?

Avaluació inicial, formativa i sumativa, autoavaluació, coavaluació, avaluació reguladora,  avaluació contínua, criterial i normativa… sovint detectem certa confusió als centres educatius.  Hi posem ordre?

Avaluar inclou obtenir informació sobre l’aprenentatge de l’alumne. La pregunta més important que hem de fer-nos és la finalitat, l’ús, d’aquesta informació. Tenim dues grans opcions:

1. Obtenim la informació per a comparar-la amb algun estàndard i, fruit de la comparació, qualificar l’alumne, posar-li una nota (quantitativa o qualitativa, tan se val). D’això en diem avaluació sumativa o qualificadora. Aquest és l’ús fonamental que ha tingut (i té encara) l’avaluació en el nostre sistema educatiu, i avui dia tots tenim clar que, si és l’únic, és un ús empobridor.

(Segurament no té sentit, tampoc, eliminar la funció qualificadora de l’avaluació:

• • • En primer lloc perquè necessitem eines per a la promoció acadèmica.
    • En segon lloc perquè por ser una eina que promogui i premiï l’esforç de l’alumnat.
    • En tercer lloc perquè la vida ens posa davant milers de situacions basades en la selecció i la qualificació, i cal saber fer-hi front).

Important:

• • • Cal no confondre avaluació sumativa o qualificadora amb una avaluació que es fa a final de curs o a final de trimestre. No té res a veure una cosa amb l’altra. Podem fer una avaluació que tingui com a finalitat qualificar, però aplicar-la en diversos moments. Aquest és el concepte d’avaluació contínua.
    • Quan qualifiquem, ho podem fer amb tres criteris:
      1. La qualificació surt de la comparació amb un estàndard prèviament determinat i extern a l’alumne/a (acompliment d’un objectiu educatiu, domini d’un contingut, adquisició d’una competència…). D’això en diem avaluació criterial. És l’ús habitual de l’avaluació als centres educatius.
      2. La qualificació surt de la comparació amb el grup d’iguals (grup classe): diem “aquest/a és el millor alumne, aquell el segon i aquell altre, el tercer”. En diem avaluació normativa. Inconscientment, és un tipus d’avaluació que fem servir molt, sobretot en determinades disciplines on el domini del contingut no és fàcilment objectivable. I és el que fa servir en infinitat de situacions de la vida quotidiana (el guanyador d’Eurovisió no ho és perquè canti BÉ, sinó perquè canta MILLOR QUE els altres).
      3. La qualificació surt de la comparació amb una qualificació anterior del mateix alumne (evolució). És probablement la visió més educativa de totes tres, però té problemes associats (ha de tenir millor nota un/a alumne/a que ha evolucionat més, encara que el seu domini final sigui inferior al d’un/a altre/a?. Debati-m’ho un altre dia).

2. Obtenim la informació per millorar (regular, si volem dir-ho així) el procés d’ensenyament-aprenentatge. La finalitat no és, doncs qualificadora. D’això en diem avaluació formativa o avaluació reguladora (alguns autors/es diferencien entre avaluació formativa i formadora, segons si les decisions de millora les pren el docent o l’alumne/a, però ara no ens hi aturem).

No és una avaluació per posar nota, sinó perquè l’alumne/a reflexioni, faci conscient i optimi el seu aprenentatge. És l’avaluació que s’incorpora, poc a poc, als centres educatius i que està lligada a diversos instruments dels quals tots hem sentit a parlar (portfolis, diaris de classe, KPSI, bases d’orientació…).  L’avaluació, perquè sigui formativa o reguladora, demana explicar bé a l’alumnat els objectius d’aprenentatge i els criteris d’avaluació, i demana també un bon feedback docent.

L’avaluació formativa i reguladora es pot fer en l’inici o durant el procés d’aprenentatge. Té menys sentit fer-la al final, atès que la seva finalitat és millorar el procés. Si la fem al principi (d’una unitat didàctica, d’un projecte…) en diem avaluació inicial: obtenim informació del que sap inicialment l’alumne (per tal d’adaptar la nostra docència) i el mateix alumne/a fa conscient els seus coneixements inicials (la qual cosa té diversos avantatges educatius).

 

Una altra cosa, independent de totes aquestes, és el QUI avalua:

• • Pot avaluar-se el mateix alumne, fent una tasca d’introspecció, d’autoanàlisi: d’això en diem autoavaluació (i es pot fer, per exemple, però no necessàriament, amb una rúbrica).

• • Pot avaluar un company/a de l’alumne, de manera que s’aprofita la gran potència educativa de la interacció entre iguals: d’això en diem coavaluació.

(Aquestes dues opcions són més pròpies, naturalment, d’una avaluació formativa que d’una avaluació sumativa/qualificadora, però no és necessàriament així; hi ha múltiples experiències en les quals una part de la nota de l’alumne/a prové de l’autoavaluació i/o la coavaluació).

• • Pot avaluar el/s docent/s; d’això en diem heteroavaluació o avaluació externa, naturalment la més estesa, per raons evidents. Una avaluació feta pel docent pot ser només qualificadora (malauradament ho és massa sovint) o formativa (si després hi ha un feedback potent del docent i una reflexió interessant de l’alumne/a).