Innovació a l’aula: garantir-la i donar-li sentit
Aprenentatge cooperatiu, intel·ligències múltiples, educació per projectes, aprenentatge mitjançant TIC, coaching educatiu…
Les novetats metodològiques en l’educació són infinites. Sovint en llegim de noves. Totes summament atractives, totes més o menys raonades; totes aporten, segons aquell qui les presenta, excel·lents resultats.
Totes suposen, en principi, innovació a l’aula.
La meva opinió és que la innovació, així entesa, té alguns problemes:
- El primer: que la major part de les vegades no és assumida per TOT el centre, sinó només per una part (aquells mestres/professors que creuen en aquell canvi metodològic concret i que tenen ganes d’aplicar-lo). I quan el canvi no l’assumeix tot el centre, vol dir que només alguns alumnes (no tots) el viuran. Concretament, aquells que passin per les classes dels docents implicats.
- El segon: que, en ser un canvi només assumit per una part del centre, sovint queda oblidat quan la persona que l’ha introduït canvia de centre, hi ha canvi d’equip directiu o bé no troba prou seguiment/implicació per part de la resta.
- El tercer: que, en ser un canvi parcial, no permet una reflexió conjunta del claustre sobre la posada en pràctica i el seus resultats. No es forma una comunitat d’aprenentatge i, per tant, no hi reflexió sobre la pràctica.
- El quart: que el canvi no té una direcció clara. És a dir, introduïm una metodologia però no ens basem, per fer-ho, en quin perfil d’alumne volem tenir quan acabi l’estada al nostre centre. Per tant, el canvi no és fonamentat, no té un sentit clar per les finalitats educatives d’aquell centre en concret.
No cal dir que, moltes vegades, el preu que paguem és elevat: molts esforços invertits per poc resultat aconseguit, i desencís d’un claustre perquè els canvis no perduren i no tenen un direcció definida.
Molt més recomanable fer la innovació amb criteris de qualitat. És a dir, assegurant que tenim, al centre, un procés d’innovació, i que aquest procés funciona. Que el podem posar en marxa sempre i que ens aporta millora contínua i resultats perdurables.
Proposo fer-ho així:
- Afinar bé quin perfil d’alumne volem al centre, i fer-ho de manera compartida
Els PEC diuen algunes coses, però gairebé sempre són genèriques i gairebé mai compartides.
Com volem que sigui, el nostre alumne, quan marxa del centre? Què volem que sàpiga i que sàpiga fer? Pensem-hi de manera sistemàtica, perquè d’això n’ha de sortir (primer) un compromís amb ell i la seva família i (després) un ventall de metodologies que, aleshores sí, tindran tot el sentit del món. Tot allò que fem a l’aula no en fi en si mateix, sinó un mitjà per l’autèntic fi: aconseguir els alumnes que volem.
Si aquesta reflexió la fem compartida (primer l’equip directiu, però després també la resta del claustre), l’exercici serà extraordinàriament valuós. Permetrà afinar, polir i ponderar el PEC, fer conscients els nostres objectius i, a més, desenvolupar un enorme sentit de pertinença al centre entre el professorat.
- Analitzar la nostra pràctica pedagògica
Què fem, per aconseguir aquest perfil d’alumne que volem? I, sobretot, què no fem? Què podríem canviar, per contribuir millor a l’objectiu?
Cada membre del claustre ha de fer un exercici de reflexió sobre la seva pràctica. “Què faig a l’aula”, s’ha de preguntar? Fruit de la resposta a aquesta pregunta tant i tant important, tindrem una excel·lent fotografia de la realitat actual del centre i de fins quin punt treballem orientats a allò que volem aconseguir. I també sabrem quin grau d’acord hi ha en la pràctica de cada docent.
Haurem donat al docent, a més, una eina fonamental per a l’exercici de la seva professió: l’auto observació i la reflexió. Si les incorpora com un hàbit, tindrem docents preparats per a la millora contínua.
Serà una gran punt de partença per millorar.
- Planificar la millora
De tot allò que vulguem millorar, n’haurem d’establir prioritats. Algunes coses a curt termini, d’altres a mitjà termini i d’altres, a llarg termini. És a dir, establirem una estratègia, que cada curs podrem revisar i canviar si fa falta.
Podrem donar prioritat a aspectes que estiguin molt poc estesos i compartits al centre (mètodes d‘avaluació, posem per cas) o bé en aspectes molt més compartits i que necessiten només una empenta per convertir-los en una “marca” del centre (l’ús d’unitats didàctiques globalitzades, per exemple).
Les millores tindran un timing i un sentit. I, a més, tot el claustre les coneixerà i n’entendrà els motius. Haurem fet un claríssim exercici de lideratge al servei de la innovació a l’aula. D’una banda, donant un nord al centre; de l’altra, implicant tothom en els canvis i en l’estratègia.
- Posar en pràctica la millora i incorporar-la en la pràctica diària
Si la millora ha de ser implantada per tothom (només així ens permetrà obtenir el perfil d’alumne que busquem), cal que quedi reflectida en una pauta de treball comú. Que sigui coneguda per tothom; que tothom la faci seva.
Creem la pauta, doncs, i fem-ho basant-nos en les finalitats educatives que hem definit i en allò que la ciència (la pedagogia, la psicologia, la neurociència) ens aporta.
No cal fer gaire millores cada curs. Millor si en fem poques, però tothom les aplica.
Compartim la pauta i… apliquem-la. Tindrem una nova manera de treballar, amb alguns avantatges importants: tindrà un sentit (i tant com el tindrà! El sentit que li dóna el perfil dels alumnes que volem), serà aplicada per tothom (les famílies… que bé!… ja no podran dir que cada docent fa el que li sembla) i serà objecte de reflexió constant per a la millora (en petites estones de reunió, per exemple).
Si, a més, comuniquem els canvis a l’alumnat i els fem servir, en cada contacte que tinguem amb les famílies, per explicar la direcció en la qual treballa el centre… aleshores haurem tancat el cercle.
D’això en direm INNOVACIÓ, així, en majúscules.
No Comments