Educar l’atenció: una prioritat de l’acció tutorial
Pay Attention. Poned atención. Pareu atenció… Aquestes expressions, repetides fins l’avorriment per molts docents, assenyalen un dels problemes que tenim a les aules: la distracció de molts alumnes. I pel que fa al desenvolupament de les funcions cognitives i als processos d’ensenyament-aprenentatge és el problema més important ja que si un alumne o una alumna no té un perfil òptim de l’atenció aleshores no es podran desenvolupar amb tot el seu potencial les altres funcions cognitives i no assoliran de manera efectiva llur aprenentatge.
Val la pena veure el següent fragment de l’entrevista a Gregorio Luri “Hay que educar la atención de nuestros hijos” com a motiu inspirador per pensar la necessitat de l’educació de l’atenció i considerar els seus beneficis.
Tal vegada la millor definició d’atenció, tal com afirmen els neurocientífics S. L. Macknik i S. Martínez-Conde, els autors del llibre Los engaños de la mente (2012), és la que va formular el filòsof William James el 1890 en Principis de psicologia: «Tothom sap què és l’atenció. És allò per la qual cosa la ment pren possessió de manera clara i nítida de només un dels múltiples objectes simultanis possibles o fils del pensament. La focalització, la concentració i la consciència estan en la seva essència. Implica prescindir d’algunes coses per a poder manejar altres de manera efectiva». És una definició elegant del fenòmen de l’atenció, però tal com adverteixen els esmentats autors no aporta informació sobre com es genera i com es modula en l’experiència. Avui en dia sabem que hi ha diverses classes d’efectes d’atenció i per tant que és possible que hi hagi diferents centres de control de l’atenció en el cervell. I també sabem que és una capacitat limitada, que quanta més capacitat de memòria a curt termini tinguem, millor resistim a la captació sensorial, és a dir, tindrem més capacitat d’aillar-nos del món. I també sabem que l’atenció està vinculada al moviment dels ulls, la qual cosa ens recorda la importància que va atorgar Aristòtil al sentit de la vista en relació a la capacitat de distingir les coses sensibles atenent al seu color, així com a les diferències de figura, magnitud, moviment i número. En posteriors articles anirem presentant els nombrosos descobriments neurocientífics en l’estudi de l’atenció, així com el diàleg existent entre les ciències cognitives i la filosofia.
La distracció o desatenció pot estar causada per un trastorn neurobiològic que té un condicionament genètic i uns factors ambientals, com és el cas de les persones amb TDAH. El seu tractament ha de seguir criteris mèdics i des de l’escola cal fer l’adaptació pertinent, tant pel que fa a la metodología com pel que fa a l’avaluació, i en aquells casos que es presenten altres trastorns d’aprenentatge, com la dislèxia i la discalcúlia, també cal fer una adaptació en algunes matèries curriculars. Per saber més sobre aquest tema pot consultar-se la informació que s’ofereix en el document Respuesta Educativa para el alumnado con TDAH de l’INTEF i en les webs de la Fundació Adana i de la Fundación CADAH, en particular les adaptacions curriculars que es troben en la segona web.
Però hi ha altres situacions de distracció que es poden explicar per l’estil de vida, la relació amb l’entorn, la percepció de la realitat, l’abús de les tecnologies de la informació i les actituds i els valors de cada persona. De fet, bona part de l’esmussament de l’atenció i la dispersió de molts alumnes és per la influència de la societat, caracteritzada en el nostre temps per l’acceleració de tota mena d’activitats, la realització simultània de diferents tasques, la disponibilitat d’una gran quantitat d’informació i l’imperatiu del rendiment i del consumisme que fa menysprear tot allò que el seu valor no es pot traduir en diners i que a més no comporta un gaudi immediat. Al respecte, són molt inspiradores les reflexions d’Amador Fernández Savater sobre els motius de la distracció avui dia en “Ausentarse: la crisis de la atención en las sociedades contemporáneas” (2019).
Però un altre factor d’aquesta distracció està, convé dir-ho, en l’oblit d’alguns docents en atendre els interessos i les necessitats dels alumnes, ja que no sempre tenen present que l’atenció no s’activa de manera automàtica amb un disseny instruccional de l’ensenyament, sinó amb un aprenentatge significatiu per als alumnes. I tant perjudicial com això és ignorar que l’organització del coneixement ha d’implicar emocionalment els alumnes. Quan na Joana Ferrer i Miquel ens adverteix sobre una de les pràctiques docents que cal erradicar en relació a l’orientació educativa, la descripció de la qual es troba en un meditat article des de la seva expertesa titulat “De l’acció orientadora a la resposta competencial: riscos i encerts del procés d’implementació de l’ensenyament competencial (i II), escrit el 2015 però del tot vigent, podem llegir entre línies que aquesta mena d’accions malbarata l’atenció de l’alumnat: «l’aprenentatge reeixirà quan es doni un permanent debat dialèctic entre professor i alumne. Contràriament, no interioritzar, o simplement mecanitzar, aquest indicador per part de la funció docent comporta fer la següent actuació: a principi de curs presento als alumnes els criteris d’avaluació, els recordo al tauló informatiu de l’aula i de l’escola i en faig el contrast en el moment de la correcció de les proves».
Font: www.fratela.com
Malgrat tot, les situacions de distracció es poden modificar, així com les situacions d’atenció es poden millorar. Pel que fa a l’escola, hi ha força propostes pedagògiques per revertir la distracció o potenciar l’atenció. Tanmateix, abans de fer una determinada educació de l’atenció cal fer una acurada mesura del perfil atencional de cada alumne mitjançant els tests que es considerin més adequats. Un recull d’aquests tests, així com de les activitats per fomentar l’atenció en els alumnes de Primària, es troba en l’estudi Activitats per fomentar l’atenció i la reflexió en l’alumnat de primària (2007) de Núria Marsal Hidalgo. Per als alumnes de Secundària, es pot consultar l’estudi La ment zapping. La manca d’atenció i concentració a l’E.S.O. en l’àrea de ciències socials: estudi de la situació i proposta d’intervenció en educació emocional (2001) d’Eugènia de Pagès. Cal advertir, no obstant això, que aquests dos estudis plantegen l’educació de l’atenció en el marc de l’educació emocional, un enquadrament que no respon als propòsits de les ciències cognitives i l’antropologia filosòfica sinò a una teoria pedagògica que assumeix la funció adaptativa de l’educació al context social en lloc de postular la seva transformació.
Aquesta mena d’intervencions a l’aula exigeix un diàleg permanent entre la teoria pedagògica i la pràctica docent, així com entomar el repte de la recerca educativa. I el lloc idoni per donar compliment a aquesta exigència és la tutoria en la mesura que l’acció tutorial és la funció del sistema educatiu que millor exemplifica l’orientació educativa, i perquè ambdues funcions, orientació educativa i acció tutorial, per la seva transversalitat en el sistema educatiu, impliquen els diferents equips docents en l’acompanyament de l’alumnat en el procés d’ensenyament-aprenentatge i garanteixen la coherència pedagògica del mateix, tal com s’afirma en el document L’orientació educativa i l’acció tutorial al llarg i en cada una de les etapes educatives i ensenyaments. Aprenentatge i formació continuats (2018). A més a més, tot plegat comporta un empoderament del docent i representa una de les vies per avançar cap a una efectiva docència tutorial.
L’orientació educativa i l’acció tutorial són, verament, l’espai idoni per diagnosticar la situació de distracció o d’atenció de cada alumne, així com de tot un grup classe, fer una efectiva transferència d’informació als alumnes, a la família i al claustre i establir els procediments per realitzar la necessària educació de l’atenció. A més a més, l’acompanyament diari i personalitzat de l’alumne facilita identificar els casos amb trastorns d’aprenentatge i de la conducta relacionats amb l’atenció no diagnosticats o erròniament diagnosticats quan aquests no han seguit pautes generals objectives. D’aquesta manera es pot evitar confondre els judicis de valor basats en impressions subjectives amb els judicis de fet basats en dades objectives sobre el perfil atencional de cada alumne, i així no influir negativament en la percepció que els altres docents tinguin dels alumnes etiquetats esbiaixadament.
L’escola sempre ha de donar resposta als problemes i a les dificultats de l’aprenentatge dels alumnes. I hauria d’assumir una primera i elemental avaluació diagnòstica del perfil atencional de l’alumnat, capacitant als tutors per a la seva realització, perquè a més de la despesa que representa per a les famílies l’externalització d’aquestes proves diagnòstiques, la situació de distracció comporta un estrès cognitiu per a l’alumne i un estrès emocional per a tota la família, la qual cosa demana per part de l’escola una acurada intervenció. Òbviament, per tal de poder oferir aquest servei des de l’escola, cal la formació adient dels tutors. Però també una eficient gestió del coneixement entre els diversos professionals que realitzen tasques d’orientació en el centre, com els psicopedagogs, els psicòlegs i els educadors socials, així com avançar en la professionalització i la institucionalització de l’orientador escolar. Aquestes qüestions les desenvoluparem en propers articles, en els quals presentarem els tests del perfil atencional dels alumnes que considerem més útils per a l’orientació educativa i l’acció tutorial i també una proposta formativa de capacitació dels docents tutors per al foment de l’atenció.
Temes: Orientació educativa i Acció tutorial, Atenció.
Etiquetes: Tutoria, Atenció, Distracció, Perfil atencional, Educació de l’atenció, Aprenentatge.
Fèlix Pardo Vallejo
Llicenciat en Filosofia (UB) i DEA en Humanitats (UPF). Docent de Secundària i formador. Col·laborador a la consultoria educativa útil.
No Comments